VOTAR AMB FRANCO

 Votar amb Franco

Recorde que durant el franquisme també es votava. Segons les dades que he consultat a Espanya van haver tres referèndums, dos eleccions a Cortes i huit eleccions municipals entre 1947 i 1976.

El 1966 va haver-hi un referèndum en què la Policia Nacional i la Guardia Civil no impedien votar i, clar, el democràtic poble espanyol, amb tantes facilitats, va donar el seu “Sí” a la Ley Orgánica del Estado per un 95,6%, cosa que demostrava que tota la ciutadania vivia en pau sota la protecció del dictador. Jo parava orella entre els adults del meu entorn i sentia la broma aquella que deia “si votes ‘sí’ vol dir que se quede Franco i si votes ‘no’ vol dir que no se’n vaja Franco”. El debat polític, com veieu, era apassionant. 

En el meu record estan també algunes eleccions a Cortes i al Consistirio. Es votava per “tercios” —no de Flandes ni de la Legión, no—, era allò de “familia, municipio y sindicato” i tota la peixca. Se’n deia “Democracia Orgánica”. Ara se’n diu “Monarquia Parlamentaria”. Recorde algunes campanyes electorals: havia falangistes bons i roïns, monàrquics, “Opus” i “gente despolitzada”, que és el que recomanava el Caudillo. 

Evoque fins i tot un patètic eslògan: “Si eres alicantí, vota per Antolí”. Un clar exemple que demostra que Franco no va perseguir mai l’idioma.

 Un “simpàtic” falangista que impartia FEN a l’institut ens explicava entre riallades grolleres que això de “democracia orgánica” volia dir que a Espanya es feia “lo que la salía a Franco de sus organos”. Supose que estaria pensant en exiliats, presos, torturats i afusellats.

En el Régimen de Franco es votava el que volia i com volia el dictador. No com ara, en el Régimen del Borbón, que els ciutadans voten allò que volen votar, o no? 

QUÈ HEM MENJAT

Què hem menjat

El periodista i escriptor Josep Pla (Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981), el gran mestre de l’assaig literari del segle XX, va escriure un deliciós llibre de més de tres-centes pàgines titulat El que hem menjat (1972), una impagable descripció reflexiva i crítica  de les viandes i begudes que havien acompanyat la vida de la gent del país i, especialment del seu petit país, l’Empordà.

Jo, més modestament, en només sis-centes... paraules, faré el meu petit homenatge, ni que siga per la inspiració del títol, a este “clàssic” dels llibres culinaris, o gastronòmics, com diuen els “modernos”. I el faré referint-me a alguns menjars dels xiquets i els jóvens nascuts entre mitjans dels cinquanta i principis dels seixanta.

 Els infants de la contornada vinguts al món dècades abans, ben bé podrien parlar de “què no hem menjat”, perquè certament, en un grau o altre, moltes i molts d’ells passaren gana —fam— de tot o de moltes coses. Nosaltres, els “seixanters”, filles i fills del primer desenrotllisme d’estes terres, tinguérem la nostra peculiar dieta de supervivència. A mi, per exemple, m’han explicat sovint que només nàixer vaig començar a ser alimentat amb biberons de llet condensada, “La Lechera”. No sé què dirien d’això els pediatres i nutricionistes de hui. 

Ben enjornet començàrem a acostumar-nos als plats de calent lleugerament manipulats que menjaven els adults. Els esmorzars tenien com a base les sopes de pa, les galetes “María”, les magdalenes i la llet amb cacao, malta o, directament, café d’olleta! Un record especial es mereix la “llet americana” que servien a les “escoles del Govern” —al formatge ja hi vam arribar tard—. Jo mateix vaig eternitzar el pa i xocolate per a esmorzar: hi vaig prolongar l’afició fins als díhuit anys, a l’institut “Azorín”.

Arribats a casa, a migdia, al son dels “pitos” o sirenes de les fàbriques de Villaplana i Luvi, trobàvem el dinar. Els xiquets poc menjadors érem estimulats en el nostre apetit amb un gotet de quina —Santa Catalina o San Clemente (“¡que da unes ganas de comerrrr!)”—, un vi ranci de 15º d’alcohol. Quins temps! Érem dinadors de cullera sobretot: molts llegums (fesols, cigrons, llentilles...), creïlles  i molt arròs —o hauríem de dir molts arrossos?— i pasta clàssica (fideus, tallarins i a vegades macarrons). 

A casa, solia menjar arròs quasi a diari. Tinc un especial record de l’olleta de verdures, que encara la menge segons la fórmula de la meua iaia Angelina. A este gloriós plat —increïble quan porta la verdura que cal i la picadeta d’ametles— li correspon, en el meu cas, una litúrgia encara vigent: menjar-me per a sopar el plat sobrant a migdia a temperatura ambient, i mullat amb pa. Brutal!

 A la vesprada berenaven només eixir d’escola. En el meu cas, poca originalitat: pa i xocolate que amb el pas del temps vaig canviar pel pa amb “Nocilla” i un “quesito” del Caserio. He conegut, però, altres berenars de carrer, perquè berenaben al carrer mentre jugàvem: pa amb oli, pa amb oli i sucre, pa amb vi i sucre, entrepans amb companatge, tonyina o cavalla.

Els sopars eren més diversificats, des de compartir a taula truites, fregitoris i rostits de tota mena, i alguna sopa o bollit, fins al recorregut got de llet —batejada sovint amb cacao, café o malta— amb galetes, magdalenes, llengüetes o altra pasta popular.

Els postres es reduïen a la fruita del temps, la poma, el plàtan i poc més. A vegades, per la taula, excepcionalment, apareixien els flams —“Chino Mandarín”— o les natilles... Però esta és una altra història.

Kina San Clemente