Héctor, no deixes d'escriure

Aquest article no forma part de la sèrie "La rella damunt dels records". És, en realitat, un text elegiàquic d'urgència dedicat al meu amic, el periodista local Héctor Navarro Guillén, que em demanà l'actual director dels mitjans de comunicació municipal, Luis Rico: "...d'urgència", com l'hagués agradat esta parauleta a Héctor, l'escriptura àgil i immediata dels periodistes de raça. 

Ens vam conèixer l’estiu de 1970, al campament Poble Jove, de l’OJE, a Caprala. Vam sintonitzar de seguida. Ell, major que jo, es va convertir en un referent per a la meua pubertat que s’obria cap a una adolescència de rebel·lia i compromís. De la mà d’ell, i d’alguns més com ell, uns quants xiquets vam encetar el nostre camí cap a la llibertat i les conviccions pròpies.

En unien moltes coses: les ganes d’avançar socialment, l’esperit de lluita i les ànsies per una cosa que encara no sabíem que es deia democràcia. Tots dos ens sentíem atrets pel gust d’escriure, d’explicar, d’explicar-nos, de denunciar, de ser vehements en les nostres paraules; tots dos jugàvem a periodistes, amb més voluntat que traça. Jo vaig aprendre molt d’ell a l’hora de posar negre sobre blanc. Ell dirigia un periòdic juvenil que es deia Rincón; jo un altre, més infantil i ingenu, Chispa.

Ben prompte vaig descobrir que el meu amic major s’ho prenia seriosament. En canvi, jo, no passava de ser un diletant que tenia el cap en altres coses i que practicava eixa curiosa habilitat d’ajuntar paraules i expressar idees amb una certa gracieta. Ell, freqüentment, comptà amb mi per a les seues aventures periodístiques. En una d’aquelles, un paperet meu dedicat al Primer de Maig, quasi li —ens— costa un disgust amb la benemèrita social.

I així anàrem forjant una amistat no exempta de meravelloses discrepàncies que no feien més que enfortir més la nostra complicitat i admiració recíproca.

 

Als memorables 70 va posar en marxa un utòpic projecte de llibreria/espai cultural per a construir la democràcia dels somnis, no la d’ara —la llibreria Demos—, i jo vaig tenir la sort de ser client, dependent “a ratets”  i manifasser de la interessant rebotiga de clandestinitat i pecats, on em vaig avesar a amar els llibres: tot un luxe que no em fa molt em va fer demanar-li una entrevista per parlar d’aquell bell projecte de quan la lectura, la cultura i la llibertat —ai!— es cuinaven a la Demos. Una entrevista que ja no farem mai. O sí...

Passaren els anys i ell va continuar obsedit pels mitjans de comunicació, especialment la premsa escrita. Es va embarcar en mil i una aventures: El Carrer, Petrer Mensual, Petrer al Dia, el mitjans municipals, les col·laboracions en premsa provincial... Era un apassionat del periodisme, hi dominava tots els registres del gènere. Un mestre del llapis, el boli i el tecleteig insubornable.

Hui, amb tristesa, li dic adéu. Hui dic adéu a Héctor Navarro Guillén, l’estimat amic amb qui vaig discrepar sovint i que admiraré sempre per la seua tossudesa de periodista rabiosament lliure i tendrament àcid.