 |
| Dibuix a ploma del malguanyat Helios Villaplana |
L’amic Avelino, poeta del gest cordial i de la paraula versificada, m’obsequià amb un optimista i bell text, escrit per ell mateix, en què s’admirava de la serra del Sit mentre feia un agradable passeig hivernal. Es titulava “Ante la emblemática Sierra del Cid”.
El nostre paisà escriu un castellà admirable, tan senzill com ple de bon gust.
Després de llegir-lo i
rellegir-lo —ara reposa, com el bon vi, entre les pàgines 152 i 153 de
l’antologia «La región del silencio»,
de Paco Mollà, al costat del conegut poema “El Cid es oro viejo”— m’han vingut
unes enormes ganes de passar la rella per les meues evocacions del Sit.
Del Sit s’ha dit tot. I els qui
ens arrisquem a dir de nou sabem que ens repetirem. Tot i això em deixaré
portar pels caminals de la memòria: el Sit boirós quan acompanyava ben menut a
mon pare i els seus companys de la fàbrica a fer caragols; el Sit dels juny de
la millor mançanilla de la contornada; els descensos trepidants pel runars de
pedres despreses dels penya-segats; l’admirable senda de Bofill; el Sit de les
acampades de bivac amb la OJE o amb l’amic per veure eixir el sol; la
descoberta del Sit des de l’Escola de Mestres d’Alacant gràcies al company malguanyat Ximo Castelló, d’Agost.
Els diversos ascensos per tots
els camins i sendes possibles —mai m’he atrevit amb la via ferrata—; les mil
rodades de “mountain bike” amb desviacions, poques, al “bosc d’antenes” o al
Comptador, amb baixades terrorífiques cap al racó de Rafel. Recorde especialment
les dos voltes que vaig fer el Comptador
amb el meu estimat i enyorat Héctor Bernabé.
I sempre , sempre la majestuosa i
emotiva “skyline” muntanyenca del nord-est comarcal que domina el Sit vista des
de l’estimada, monovera i valoriana penya de la Safra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada