LA MAMA CANTA BOLEROS

La mama canta boleros

La nostra educació sentimental està feta molt significativament de cançons. Alguna vegada ja m’hi he referit a propòsit de certs cantatautors. Hui, però, parlaré d’aquelles cançons de la infància, de les que li sentia cantar a ma mare.

Em van venir al cap quan, un bon dia, vaig sentir per la xarxa l’àlbum “Carta a la novia”, de Ricardo Solfa, i en especial el boleràs “Te has escapado de un libro”, que solia cantar la mama pel anys seixanta mentre cuinava, escurava, llavava la roba, estenia o endreçava la casa. El poder evocador, ai!, es va disparar: allí em tenies a mi, en el pis de Sancho Tello, mirant un tebeo o aidant la mare en les tasques domèstiques, mentre ella entonava aquella bella melodia: “Te has escapado de un libro, / de algún libro tentador. / Mujeres como tu sólo existen / en las novel·les de amor...” 

"Te has escapado de un libro", versió original de Lorenzo Sánchez

La desfilada musical era memorable: “Angelitos negros”, “Reloj no marques las horas”, “Bésame mucho”, “Tengo una debilidad”, “Corazón loco”,... Es duia la palma en aquell “hit parade” el cubà de veu tan melòdica com mel·líflua, Antonio Machín, però en el repertori no faltaven Jorge Sepúlveda, Bonet de San Pedro, “Los cinco latinos”, Gloria Lasso o “Los Panchos”. Fins i tot, la inevitable Sarita Montiel d’“El último cuplé”.

Sovint explique, en una de les assignatures que impartisc a la facultat, que la cançó popular ha acompanyat sempre el treball i que l’aparició de les tecnologies àudios van acabar amb aquella pràctica. A ma mare no la van véncer. Encara la recorde cantant aquell tristíssim “Bardo” que em feia plorar en secret, “puto romàntic!”: “Se enamoro un pobre bardo/ de una chica de la sociedad./ Era su vida la del pobre payaso/ que reía con ganas de llorar”. La mama, encara, canta boleros.

L'emblemàtica serra del Sit

Dibuix a ploma del malguanyat Helios Villaplana

L’amic Avelino, poeta del gest cordial i de la paraula versificada, m’obsequià amb un optimista i bell text, escrit per ell mateix, en què s’admirava de la serra del Sit mentre feia un agradable passeig hivernal. Es titulava “Ante la emblemática Sierra del Cid”. 
El nostre paisà escriu un castellà admirable, tan senzill com ple de bon gust.

Després de llegir-lo i rellegir-lo —ara reposa, com el bon vi, entre les pàgines 152 i 153 de l’antologia «La región del silencio», de Paco Mollà, al costat del conegut poema “El Cid es oro viejo”— m’han vingut unes enormes ganes de passar la rella per les meues evocacions del Sit.

Del Sit s’ha dit tot. I els qui ens arrisquem a dir de nou sabem que ens repetirem. Tot i això em deixaré portar pels caminals de la memòria: el Sit boirós quan acompanyava ben menut a mon pare i els seus companys de la fàbrica a fer caragols; el Sit dels juny de la millor mançanilla de la contornada; els descensos trepidants pel runars de pedres despreses dels penya-segats; l’admirable senda de Bofill; el Sit de les acampades de bivac amb la OJE o amb l’amic per veure eixir el sol; la descoberta del Sit des de l’Escola de Mestres d’Alacant gràcies al  company malguanyat Ximo Castelló, d’Agost.

Els diversos ascensos per tots els camins i sendes possibles —mai m’he atrevit amb la via ferrata—; les mil rodades de “mountain bike” amb desviacions, poques, al “bosc d’antenes” o al Comptador, amb baixades terrorífiques cap al racó de Rafel. Recorde especialment les dos voltes que  vaig fer el Comptador amb el meu estimat i enyorat Héctor Bernabé.

 

I sempre , sempre la majestuosa i emotiva “skyline” muntanyenca del nord-est comarcal que domina el Sit vista des de l’estimada, monovera i valoriana penya de la Safra.