"NO ÉS PAÍS PER A VELLES (CONSTITUCIONS)"

La minoritària «Constitución Española» de 1978 té

  quaranta anys. Vivim un 25% dels qui la vam 

poder votar. Només l’aprovà un 58% dels ciutadans 

amb dret a vot. Un poc més de nou milions de 

persones del cos electoral de 2018 vam tenir l’opció 

de votar-la, o no, en un sentit o altre: nou milions 

només dels 37 que avui poden dipositar una 

papereta en les urnes de l’Estat. Clar i ras, 5 milions 

dels quasi 46 milions d’habitants del “Reino 

de España” de hui li van donar el seu sí. 

Direu el que vulgueu, però en termes demogràfics la «Constitución del 78» és ben poc democràtica, no? Un (1) de cada nou (9) ciutadans actuals li va dir “Sí”.

 Gloriosos crítics i bel·ligerant amb aquella/esta «Constitución», que fins i tot veien raonable l’abstenció en el referèndum, com un reputat mentider dit José María Aznar, ara l’abracen libidinosament: coses de la “derecha extrema”. No ens enganyem: la «Constitución» actual va estar feta amb por, amnèsia, “bonisme” i algun que altre esgarrifós soroll de sabres i botes de caserna. Negar-ho és de cínics.

 Jo ni vaig votar que sí, com demanaven els “consensats”, ni vaig votar que no, com demanaven l’extrema dreta i l’extrema esquerra; ni m'hi vaig abstindré, com demanaven altres dels mateixos extrems amb la simpatia del salvapàtries d’Aznar. Vaig votar en blanc: un vot de (des)confiança. Dos títols —el II i el VII— i alguns articles —1.3, 3.1, 3.2, 8.1, 16.3, 145 i 155— van acabar per fer que no m’apanyara. Ja ho sabeu: la «Corona Borbónica», el supremacisme lingüístic del «castellano», el poder omnímode de les «Fuerzas Armadas», els privilegis de la «Iglesia Católica», les trampes de les autonomies i el centralisme  enverinat del 155.

Xe, i ho vaig encertar. Com diria aquell: “¡Se constituyan, coño!”

"LUCHA LIBRE" A ELDA

“Lucha libre” a Elda

Hi vaig aprendre més que a classe. 

Què significa lluita. Què significa lliure. 

(Joan Margarit)

Açò que contaré seguidament difícilment ho podrà contar un xiquet d’ara quan tinga seixanta anys. Vivim en els temps de la correcció política i educativa. Un “angelet” pot carregar-se al cap del dia dos-centes persones en la realitat virtual, però no pot vore com es fot una “costalada” un tio en un quadrilàter de “cach” o “lucha libre” —lluita lliure—.

Com a infant dels seixanta vaig tenir la sort d’assistir alguna nit d’estiu a les vetlades de “lucha libre” que es feien a la plaça de bous d’Elda. El pare i jo agafàvem la Bultaco i cap a Elda. L’ambient intergeneracional i “mascle” era indiscutible, certament. Al centre de la plaça un ring ben il·luminat, i a les cadires i a les graderies un públic entregat. Cinc o sis combats de distints pesos i alguna que altra estrella del món del “cach”.

Els enfrontaments estaven manegats: la paraula més comuna en la nit era “Tongo!”, però tots disfrutàvem. Hi havia bons “tongos”, que el públic celebrava, i “tongos” roïns, que disparaven les ires i els insults més feroços i creatius —bona part del meus renecs  i blasfèmies el vaig adquirir allí divertint-me: se’n diu aprenentatge significatiu—. El papa sempre m’explicava que els “tongos” més elegants —claus, “girimbeles” i caigudes espectaculars— els practicaven els lluitadors que pesaven poc i estaven àgils.

Hi havia combatents que eren els “malos” i altres que resultaven simpàtics i heroics. Vaig veure bons combats, lluitadors del rogle territorial —el Gitano d’Elx,  els germans Pizarro, Chato Pastor...— i altres mítics, com un gegant francés, que no recorde el nom; el “Diablo Rojo”, que sempre queia plantat, i “Santo, el Enmascarado de Plata”. Foren nits de lluita lliure memorables i l’”hòstia” de divertides.