Temps d'educació... sexual

Temps d’educació... sexual

Sempre se’ns ha —ens hem— educat sexualment. La qüestió és el com. La meua generació va anar descobrint els secrets de la reproducció i el sexe —dos coses que hauríem de separar sempre— a través de la seqüència lèxica de “cigüeña”, “pilila”, ous, figa, “pixorro”,  mamelles, follar, pegar-se palles; puta: ramera; ramera: puta (dicotòmica i delirant definició de molts diccionaris que ens excitava).

La família es mantenia bastant al marge. Entre nosaltres, des de la més tendra infància, ens ho explicàvem amb arguments tan absurds com tronats i febrils. L’escola, l’institut, feien poca cosa: en Ciències Naturals, quan apareixia el tema, se’l botaven o l’explicaven tan crípticament que ningú entenia un borrall. En “Religión”, un capellà, que disfrutava un no dir acariciant les meues tendres companyes de classe, es va posar a parlar d’”abejitas y flores” i jo li vaig demanar innocentment que anara al gra. El retor degué veure en mi una mena de diable obsedit per la perversió lúbrica i em va fer fora de classe: un modest honor anticlerical en el meu currículum.

En els inicis d’esta “inmaculada democracia”, en un llibre per a escolars es podia llegir: «Cuando los chicos se acarician el miembro se sienten rápidamente a gusto, y no tardan en experimentar un extraordinario placer, que en terminos cultos se llama “orgasmo”. [...] Cuando las chicas se acarician el sexo, sobre todo en la parte superior, tambien experimentan placer y tienen un orgasmo». El libro rojo del cole (1979), així es titulava, va estar prohibit, segrestat i “cremat en la foguera inquisitorial” pels beatífics governants de l’Opus.

Allò que més m’entristix, però, és que els costums han canviat poc. Encara conec professors de Ciències que tenen por d’explicar segons quines coses no siga que algun pare tridentí el denuncie: educació sexual!

"Me gusta el fútbol"

“Me gusta el fútbol”

Em ve al cap este vers d’una cançoneta, sintonia d’un programa nocturn “futbolero”: “m’agrada el futbol?”. Respondré tot seguit: sí, però...

M’explique: de menut em vaig aficionar al futbol per cinc costats: la moderada afició del pare; els partidets als bancals de darrere de la Foia; les col·leccions d’estampes i cartells que acumulava, i l’assistència a algun partit del Petrelense CF i de l’Elx CF!. I de tot només va quedar la meua profunda adhesió sentimental a l’Elx. 

Adolescència i joventut va ser un temps de desconnexió futbolística. Entre els meus escassos dots per a l’esport i l’afició cap a l’handbol dels amics vaig oblidar el futbol. Tot i això seguia sent de l’Elx.

La dècada dels 90 em va activar una lleu afició futbolera, vinculada als sopars del cuartelillo  fester. En veure que allí la immensa majoria era del Madrid, jo “em vaig fer del Barça” per emprenyar, perquè era i és l’únic equip que  fa futbol/excel·lència i perquè és “més que un club”: tothom m’entén (quadribarrades, estelades, in-inde-independència!...). De cor, però, seguia sent elxer.

Encetant-se l’actual dècada vaig anar a algun partit del meu equip a l’Altabix. I quan el 2013 va pujar a primera em vaig apuntar a la Penya de l’Elx, de Petrer, i em vaig fer l’abonament. I certament, van ser dos temporades entranyables i inoblidables amb la bona gent de la penya. Després va venir la decepció: la mala bava de la Federación Española envià a “bascollaes” l’Elx dels meus amors a segona divisió: la pitjor gent està en les directives futbolístiques.

Ara he tornat al futbol episòdic i televisat de ma casa, seguisc en la penya i  admire la moral  i el coratge blanquiverd del meus companys: m’agrada el futbol? no, però...

La revista Festa i Enric Valor

La revista «Festa» i Enric Valor

L’escriptor castallut va començar a ser descobert a Petrer finalitzant els setanta: l’obra gramatical, l’obra narrativa...  Vam ser molts i moltes els qui aquí el coneguérem per primera volta per la rondalla “El jugador de Petrer”, recopilada admirablement per ell mateix. De fet, una bona gestió de la directora de la revista «Festa», M. Carmen Rico, va fer possible que a «Festa-86» apareguera publicat el conte amb delicioses il·lustracions de Marieta Pijoan i amb una breu introducció del mateix Valor, “Evocació”.

El 1990 l’ajuntament va denominar la replaceta del costat de la parròquia de la santa Creu com “Plaça Enric Valor”. L’escriptor vingué a la inauguració i aprofitant l’avinentesa li vaig demanar que em concedira una entrevista per publicar-la en la revista «Festa». El senyor Valor accedí amablement i em va citar a sa casa de València. Diversos avatars feren que  li la realitzara l’hivern de 1991.

Per a mi va ser una experiència altament gratificant i irrepetible: tres hores de plàcida i enriquidora conversació —encara conserve amorosament la gravació— que em permeteren redactar una entrevista de temàtica ben  petrerina, publicada a «Festa-91». Enguany en fa exactament vint-i-cinc anys. No cal dir que el material recollit abraçava molts àmbits, jo, però, vaig seleccionar aquells que suposava que agradarien més als lectors i lectores habituals de «Festa».

Aquest quart de segle de l’entrevista —«Tot conversant amb Enric Valor: “Petrer era un poble valencianíssim”», així es titolava— em permet homenatjar, de nou, Enric Valor; i homenatjar també l’enorme paper cultural que juga la revista «Festa» tot aprofitant per reivindicar la seua digitalització. No oblidem que l’acurada publicació cultural municipal és una autèntica “Enciclopèdia Petrerina”, ben útil per a curiosos, ciutadans i estudiosos de les múltiples realitats del nostre poble. Hi queda escrit.