LLUÏSOT

Lluïssot

«Més lluny, sempre molt més lluny,

dels arbres caiguts que ara ens empresonen...»

 

Diu que té un clavell per mi i a voltes s’arrancava pel Misteri d’Elx. Fa novel·les i viu apassionadament l’activisme sociopolític —nacionalment independent, antinacionalista, però independentista, dels Països Catalans: per què no?—; coordina una ONG a l’Àfrica, elabora bons vins del Priorat i estima la poesia, la poesia musicada. Es proclama orgullosament homosexual —un poema de pells on el sexe és l’accent d’un senzill llenguatge—. Ho sabeu? és un valencià del nord o un català del sud: fem d’Elna al Raspai, al peu de l’estimat Carxe.

Somriu amb la revolta, potser ho fa irònic, melancòlic, innocent. Sempre ha vestit com ell mateix; usa gorra o casquet. En un temps, cabells moderadament llargs, ara calba procaçment pelada. Parla poc, com cansat i desganat: poc a veure amb aquell desdoblament de personalitat vocal quan ens contava allò del bandoler.

Té un país petit, amb velles àvies, amb pobles poregosos, plens de campanars; vol que el porten allà quan muira —ja s’ho faran—. Jo sé que mai de la vida posarà una granja de gallines: fa temps que sospita que les gallines són revolucionàries i que algunes diuen no, com un tal Raimon, el Socarrat.

 

Va agafar una potra considerable amb l’estaca que, no ens enganyem, continua sense caure: uns la protegeixen amb ciment armat i fins i tot armats ells mateixos; d’altres, el més cínics, diuen que ja ha caigut o que, acomodats i vells decrèpits com són, prefereixen deixar-la tranquil·la: què els haurà fet a ells la puta estaca!

 És trist dir-ho, però jo sé que quan para orella, ell sent que les campanes de la seua terra toquen a mort encara, que les campanes que s’escampen als quatre vents toquen a mort encara i que els assassins dels joves de Vitòria/Gasteiz es passegen com a respectables funcionaris jubilats per Espanya, de la mateixa manera que ho fan els qui mataren tres voltes el nostre Teófilo.

 No és una endevinalla, és un monòleg interior d’un tipus que va voler conéixer Lluís Llach a Petrer fa cinquanta anys i Franco i els seus sequaços i còmplices li ho van impedir. Supose que sabíeu de qui estava parlant, Cristo!, com diria el seu admirat i admirador, Joan Fuster.

PLATJA LISSA, XURROS I TOM JONES

 

Platja Lissa, xurros i Tom Jones

Ha arribat l’estiu, temps de vacacions. Jo, als onze anys vaig fer les meues primeres vacances de platja. Va ser a Platja Lissa, la segona quinzena de juliol fa 57 anys. L’evocació ha esta més poderosa encara perquè fa unes setmanes vaig fer una ruta BTT des de Petrer fins a la mateixa Platja Lissa tot visitant el Fondo de Crevillent i Elx que vos recomane molt encaridament, no necessàriament en bicicleta i preferiblement a la tardor i la primavera: un espai natural que hem de protegir i estimar com a bona gent que som.

Tornem, però, a l’evocació: l’arena grissa, la platja calmosa, calenta —massa calenta per al meu gust— i d’un desnivell desesperant —més de dos-cents metres perquè s’afone un metre— em feren pensar amb la mama banyant-se amb mi i més feliç que un gínjol per prendre el bany en eixe espai aquàtic amable i sense sobresalts. A aquesta potent i tendra imatge en seguiren d’altres: ombrel·les, hamaques, matalassos d’aigua, tovalles, “xiringuitos” i la paradeta de xurros d’aquell temps.

Jo vivia tots els matins la meua particular aventura xurrera quan ma mare m’enviava de matí a comprar els xurrets. Llavors primer em banyava en una aigua cristal·lina, fresca i envoltat de peixets que em mossegaven els peus i els turmells, nadava fins que l’aigua em cobria i tornava a la vora de la mar, m’eixugava mínimament i comprava el deliciós desdejuni de farina fregida.

 

I estant amb eixes connexions neuronals que són els records, em va venir al cap el meu despertar al gust per la música pop estiuenca, les cançons d’estiu més o menys horteres. En tots els bars hi havia màquines de discos —jukebox— i en elles sonaven insistentment Delilah (1968) i It’sNot Unusual (1965). Jo no em cansava de sentir-les. Que bo el Tom Jones! Un dia li vaig cisar unes pessetes a la mare quan tornava de comprar els xurros i les vaig ficar al jukebox, em vaig col·locar a una distància prudencial del bar i vaig sentir les dos cançons del Tigre de Gal·les, quin goig!

Són flaixos vacacionals i prou.