EL TETE LISARDO

EL TETE LISARDO

 La passada primavera ens deixava mon tio Lisardo, de vuitanta-vuit anys. Un cúmul de fets que començaren amb un absurd accident domèstic, seguides de certes intervencions mèdiques i hospitalàries no del tot explicables, acabaren amb la seua vida. Era —i és— el meu tete, el germà petit i únic de mon pare, tots dos fills dels iaios Angelina i Vicent. 

No podem desesperar-nos tràgicament  per la mort d’un familiar d’una llarga vuitantena d’anys, però sí lamentar impotents les circumstàncies que acabaren amb la seua vida, la vida d’un home de molts anys però sa, que tenia un llarg horitzó encara per davant per disfrutar de la companyia de la dona, la filla, el fill, els nets i els besnets. El fet em provoca tristesa, ràbia i un cert desencoratjament.

 

Quatre generacions: les famílies del tete Lisardo i el seu germà Vicent, mon pare,
i la matriarca, la iaia Angelina

El tete Lisardo estarà sempre en el record. I a mi, personalment, em queda aquella pàtria de la infantesa amb ell i el record del seu vitalisme. Jo li deia tete —el tete Lisardo— i no era per casualitat. Li ho deia perquè en aquella família matriarcal on em vaig criar els primers anys de ma vida ell era el referent jove. La iaia era l’autoritat domèstica —qui ho podia discutir?— i l’afectivitat possessiva cap a mi; el iaio, la tendra autoritat moral, l’home proper, jovial i exemplar; el pare i la mare, l’amor, la laboriositat i l’ordre del petit nucli familiar; la tia —tia àvia viuda que vivia amb nosaltres—, la meua confortable infantilització prolongada, consentidora, i el tete Lisardo, la llibertat, l’alegria, la complicitat del més proper en un món d’adults —és el que té ser fill únic, net únic, nebot únic... en aquell casalici tan atrotinat com acollidor del carrer Sant Rafael—; ell era qui trencava l’ordre establit amb la seua Lambretta potent i sorollosa, amb els seus amics de farra, la seua afició al futbol d’incondicional seguidor de la UD Petrelense  i del València CF, amb els seus coloms de competició, amb els que guanyà molts premis...

Jo sempre recordaré aquell tete Lisardo, ah, i al gran excursionista caminant que va ser fins a la coixera dels últims anys. Solíem trobar-nos a la punta de l’Esplanada tots els dissabtes al matí, ell amb els seus amics i jo amb la meua colla ciclista. M’explicava cap a on feien camí. Jo, després, orgullós, els deia als “matats” de la BTT «és el meu tete, un gran caminant; ha fet no sé quantes voltes la Marxa al Mar i la Marxa a la Font Roja». El meu tete: el germà xicotet de mon pare, el fill de la iaia Angelina i del iaio Quena!

 

LES TRES MORTS DE TEÓFILO DEL VALLE

«Wish you were here»

(Pink Floyd)

Allí estàvem els jóvens estudiants de batxiller —el superior, perquè ja havíem passat l’elemental— prenent el sol —“prenent el sol, quina cosa podem fer que no siga prendre el sol: insolació!”, cantaria uns anys després Albert Pla— i esmorzant, jo pa i xocolate, inevitablement. Llavors apareixia ell, el nostre company, venia de saludar el seus “lligues”: era atractiu, seductor… una miqueta més gran que nosaltres. Un tio simpàtic, obert, eloqüent… Ens parlava de la llibertat en minúscules: la important, la que ens interessava, la que desitjàvem, la que ell practicava vitalment.

Ens ensenyava el nous camins de la música —el rock progressiu dels meus estimats Pink Floyd, Camel, Supertramp, Jethro Tull…—, de les festes i els seus “paradisos”, d’això, d’allò. En un país sense Llibertat, les petites llibertats marquen les fites cap a les grans que, al final, no ho són tant. Ben bé que ho sabem els “seixantons i setantons”.

Desaparegué de la meua vida. Tots dos deixàrem l’institut Azorín. Ell es feu oficinista, jo estudiant per a mestre. El 25 de febrer de 1976, en tornar a la pensió d’estudiants d’Alacant, al peu del castell de Sant Ferran, on llavors vivia amb molta gent d’Elda i altres pobles, ens assaltà la notícia: els assassins “grisos” havien mort un jove a Elda durant les lluites obreres que estaven duent-se pacíficament i coratjosament a Petrer i Elda. Havien assassinat el nostre Teófilo, perquè el jove Teófilo estimava la justícia tant com la llibertat. 

El pistoler vestit de gris, i que es feia dir Policía Armada Española, havia acabat amb la vida del “Mercuri de la Llibertat”. Va ser un crim impune, dels tants que es cometeren en la feliçment denominada “Pacífica Transición Democrática Española”, una eufemisme, com qualsevol altre, per a dir “Violenta Transacció Amnèsica Borbonicofranquista”, que tant lloa l’Espanya “voxificada” actual.

Ara, quaranta-set anys després d’aquelles “balas al aire de la Policía Armada Española” contra el jove Teófilo –eixa nit tots els demòcrates érem Teófilo—, l’elder, membre fundador de l’Ateneu Cultural Republicà de Petrer, Manuel de Juan, amb un equip ben professional i compromés —així com valuoses col·laboracions institucionals— ha fet possible la veritat sobre l’impune assassinat mitjançant el documental LAS TRES MUERTES DE TEÓFILO DEL VALLE, activant així el mecanisme perquè es faça justícia a l’Estat espanyol on, com totes i tots sabeu, hi ha una democràcia madura. Però ja sabeu què passa, no? Molta, molta maduresa porta a la putrefacció…

Ah, assassins de raons i de vides, desenganyeu-vos, Teófilo no és mort, els qui amen la vida i la la llibertat no moren mai!