 |
| D'esquerra a dreta: ma mare, el iaio Quena, jo mateix, la iaia Angelina i mon pare |
El iaio Quena i la impossible i falsa “Reconciliación Nacional”
En faltar mon pare fa poc menys de mig any, vaig escriure sobre els diàlegs que mantinguérem com a pare i fill, un luxe. Vaig apuntar també, només apuntar, que una cosa semblant em va passar amb el pare del pare, el meu iaio Quena —Vicent Brotons Rico, ja veieu, compartia nom i cognoms, quin honor!—. Els diàleg van ser, però, de naturalesa distinta, però un altre luxe vital.
El iaio patern m’inicià en el gust per la lectura des de la infància comprant-me tebeos, deixant al meu abast la premsa que llegia habitualment —Sábado gráfico, ABC—, que jo transportava obedientment-me —i a voltes jo també llegia— tots els diumenges de ca Ibáñez a la casa del carrer Sant Rafael, amb el seu exemple de lector de llibres —sempre hi havia un llibre en la tauleta de nit— i fent-me, encara xiquet, soci de la biblioteca pública municipal.
El iaio Vicent m’explicà que nosaltres érem “rojos i republicans”, “anticlericals”, tots, i ateus, alguns; que havíem perdut la guerra defensant la II República, que la família va patir la repressió i que ell va passar molts anys a la presó —Monòver, Santoña, Alacant— condemnat a mort per ser sindicalista, cooperativista, socialista i president del Comité Revolucionari de Petrer, i que en eixir de la presó el desterraren —ens desterraren, perquè jo encara vaig viure el desterrament entre 1957 i 1959—. M’explicà que, malgrat tot, seguia pensant exactament igual i sent fidel a les mateixes idees: lliçó de vida.
Acabant el batxillerat i en els meus anys de magisteri em vaig fer demòcrata, socialista, amic dels comunistes, valencianista —vaja, un “angelet”— i les converses entre el iaio Vicent i jo es feren més denses, intenses i, per què no dir-ho?, feliçment polèmiques. Jo, a les acaballes dels setanta, vaig acabar sent per elecció democràtica un jove regidor de Petrer pel Partit Comunista del País Valencià i defensava una vella idea: “la Reconcialiación Nacional”. Vicent Brotons Rico, Quena, el meu avi, em va dir, «Desenganyat, Vicentín, “ells” —eixe “ells” tan fusterià— no volen cap reconciliació, només volen la rendició, la renuncia a les nostres idees, el nostre silenci i, si cal, la nostra mort, com sempre».
El passat 16 de novembre vaig assistir als actes d’homenatge als demòcrates de la comarca afusellats eixe mateix dia, fa huitant-cinc anys, pels franquistes —per “ells”—. Un grup de ciutadans i ciutadanes activíssims i ben compromesos volen —volem— instaurar el 16 de novembre com Dia de la Memòria Democràtica a la nostra comarca. Jo hi estic d’acord —com no?—, però la meua memòria no té res a veure ja amb la “reconciliación” amb “ells” ni amb la “nación” d’”ells”: ni oblit ni perdó; ni la seua Espanya “borbonicocorrupta” hereva genèticament del franquisme assassí.
