ARCADIO, VICENT I L'APLEC DE DOLÇAINERS I TABALETERS DE 1981

ARCADIO, VICENT I L’APLEC DE DOLÇAINERS I TABALETERS DE 1981

«...I el hodercio con hache aspirada» (A. L.)

 Per les “xarxes socials” em va arribar un bonic cartell anunciador del XXIII Aplec de dolçainers i tabaleters, que tindrà lloc a Callosa d’en Sarrià (Marina Baixa) el proper 23 de juliol de 2022. El cartell em va activar la vella memòria: un nom propi, Arcadio de Larrea (Etxabarri, Navarra, 1907 – Madrid, 1985). 

Fetes les oportunes consultes a l’home que ho recorda tot, Vicent Navarro, vaig evocar el IV APLEC DE DOLÇAINERS DEL PAÍS VALENCIÀ, celebrat el 1981 també a Callosa d’en Sarrià. Este aplec de música popular es vincula al senyor Arcadio Larrea, el veterà comunicador de RN3, gran especialista en folklore, perquè l’activíssim Vicent Navarro, profundament implicat i compromés en l’encontre callosí, el va fer venir de Madrid a viure en directe el renaixement de la dolçaina i el tabal valencians.

Vicent va hostatjar el senyor Larrea a ma casa de recent casat, la va usar com a espai de tertúlia sobre cultura i música ètniques i em va convertir en l’acompanyant callosí del senyor Arcadio durant la celebració, atés que el mateix Vicent també tocava la dolçaina en la trobada musical: coses de l’amistat, les complicitats i el compromís cultural.

I què voleu que vos diga? Va ser un plaer viure aquells dies, aquelles hores, amb un home tan savi i eloqüent. Tot el que vulgueu saber sobre este “gegant cultural” ho trobareu ací: 

ARCADIO DE LARREA

Jo us n’explicaré dos anècdotes. Una: va fer una gran amistat amb la meu estimada sogra —Processa— i es va enamorar del seu arròs, les seues pastes i la seua expressiva forma de raonar. Es va passar moltes setmanes nomenant-la afectuosament en el programa que feia en RN3. 

L’altra: aquell poliglota —parlava totes les llengües peninsulars i alguna africana— em va dir en perfecte castellà quan dinàvem tots dos a Callosa: «Amigo Brotons, los pilares de la vida son tres: el comercio, el bebercio y el hodercio..., con hache aspirada». Em vaig quedar perplex, ho vaig meditar, vaig somriure, hi vaig assentir i ho vam celebrar brindant junt amb vi de Xaló.

El 2020 vaig adquirir per correu en llibreria de vell
aquest exemplar de 1958. M'interessava per motius professionals.
Té tants anys com jo, continua vigent en bona mesura:
un CLÀSSIC d'un SAVI

L’any 1983 vaig voler visitar-lo per sorpresa al seu domicili de Madrid. Ja no vivia allí. Em digueren que estava en un asil. Al poc de temps em vaig assabentar que s’havia mort.

 

(NO) HA MORT JOAN FUSTER

(NO) HA MORT JOAN FUSTER

«Dir-nos “valencians”, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos “catalans”.» 

(Joan Fuster)

Fa trenta anys, un 21 de juny, es va morir l’escriptor europeu Joan Fuster (Sueca, País Valencià, 1922-1992). Aquí mateix, en EL CARRER, vaig publicar un sentit article d’urgència —«Ha mort Joan Fuster»— sobre el significat de la seua pèrdua per al pensament valencià modern i cosmopolita, per a “nosaltres, les valencianes i els valencians”, que miràvem el present tractant d’entendre el nostre passat —amagat pels que ho amaguen tot encara hui— i projectant-nos cap a un futur que desitjàvem lluminós, tot i que ara per ara continua sent prou fosc i trist.

El “centenari" Joan Fuster —enguany celebrem els seus cent anys— es va atrevir a pensar i ens va ensenyar a pensar(-nos) llegint-lo. Alerta, en un temps que, com deia el poeta de Roda de Ter, havien prohibit «els pensaments perquè no engendren la necessita de parlar i sobrevinga inevitablement la catàstrofe».

L'autor d'este article rebent el Premi "Ramon Muntaner",

de la revista Saó, de les mans de Joan Fuster

i amb la presencia del llavors Rector de la Universitat de València,

Ramon Lapiedra (1986)

En el record commemoratiu del traspàs de l’escriptor —la “rella” que ho remou tot— no parlaré del seus grans i més o menys voluminosos llibres (a internet en trobareu tota la informació, paraula de navegant). Li dedicaré només unes ratlletes a la seua petita, diminuta, xicoteta, menuda, enorme i extensa obra aforística: textos breus, brevíssims —en alguns casos no arriben ni a la dotzena de paraules— que canalitzaven potents pensaments, sovint vidriòliques provocacions a la lectora o el lector. Una mena de “tuits” d’aguda intel·ligència, no com moltes de les estúpides piulades d’ara. Idees tan denses com el mercuri que t’activen, encara hui, les neurones peresoses. En té milers; els va escriure des dels inicis dels anys cinquanta fins al final del seu temps de producció polígrafa allà pels vuitanta.  

Un dels seus més precís estudiós, recopilador, divulgador i, fins i tot, didacta és el meu amic Isidre Crespo, que en publicà una encertada selecció en Edicions Bromera: un admirable Joan Fuster. Aforismes (Alzira, 2000).

Fuster es va fer un aforisme/epitafi a si mateix, “«Ací jau JF, que va morir com va viure, sense ganes». I quatre fusterians de llapicera —no com els “intel·lectuals refinats de campana de vidre”— vam replicar-li: «Fuster ha mort —‘Cristo!’—, llegiu Fuster» (el “Cristo!” és meu, tot i que ben fusterià).

I, si vos sembla bé —o no—, remataré plagiant-lo desvergonyidament i provocativa en un dels aforismes inserits en el text de Nosaltres, el valencians i que encapçala l’articlet: «Dir-nos “petrolancos”, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos “elders”». Vinga, ja teniu per pensar, discutir i, fins i tot, blasmar contra mi. Jo també vos estime, paraula de fusterià escèptic.